29 de set. 2015

Barri de La Ribera ( EL BORN) · BARCELONA

Al sud de Barcelona, més a prop del mar, hi ha el barri de la Ribera, antiga Vilanova del Mar, presidit per la basílica de Santa Maria del Mar, centre de la vida senyorial de la ciutat del segle XIII al XIV.
Aquest barri es va anar configurant a partir del moment en què Barcelona va necessitar expandir-se fora del recinte romà. A partir del segle XI, a l'entorn del monestir de Sant Pere de les Puelles i de Santa Maria del Mar, que exercíen un domini feudal sobre les terres que les envoltaven, i al llarg del rec Comtal es va anar formant la nova xarxa urbana. Aquests barris no eren més que suburbis de la Barcelona romana de la part est de la ciutat, que va formar un conglomerat de barriades que van anar creixent fins que les muralles les van aturar. Les noves vies dels ramals de la ciutat romana es van començar a poblar, i el rec Comtal, important curs d'aigua que entrava a la Barcelona vella procedent del riu Besòs, va ser un focus d'atracció d'indústries tèxtils de prerevolució industrial, que s'hi van instal·lar.
A l'extrem sud, la tradició marinera del barri i de la Ribera va conformar una unitat que data del segle X, quan ja hi havia un nucli habitat extramurs vora la platja a l'entorn d'una església anomenada Santa Maria de les Arenes (avui Santa Maria del Mar). Amb l'esplendor del comerç marítim del segle XIII, durant l'època de Jaume I, el nucli es va anar consolidant i s'hi van concentrar la major part dels oficis de la ciutat, com ho demostra la toponímia (Espaseria, Mirallers, Agullers, Esparteria, Sombrerers, Abaixadors, Caputxes, etc.) i alguns serveis bàsics de la infraestructura urbana (escorxadors, molins, tints, etc.) L'esplendor d'aquest barri es va mantenir fins a la davallada del tràfic comercial a la Mediterrània al segle XVI. La situació es va agreujar amb l'enderrocament de mig barri per la construcció de la Ciutadella l'any 1714 ordenada per Felip V. La zona va renéixer després de la instal·lació del mercat del Born, el 1876

L'edificació medieval es va substituïr al llarg de la segona meitat del segle XVIII, quan les manufactures de teixits es van instal·lar als carrers de la zona i aquesta expansió va crear una nova demanda de mà d'obra i habitatge. Amb el temps, el creixement demogràfic de la zona va arribar a extrems increïbles i va ser la causa de més d'una epidèmia. La desamortització de 1835 no va alliberar sòl per a usos socials, sinó per a la creació de cases-fàbrica. Com a excepció, es va crear el mercat de Santa Caterina l'any 1848, avui dia totalment remodelat per l'equip de l'arquitecte Enric Miralles. L'enderrocament de les muralles i la realització de l'Eixample van influir en la proletarització del barri durant el segle XIX. Això va suposar un atapeïment del barri amb la presència de fàbriques tèxtils, que a poc a poc, davant la manca d'espai, es van anar traslladant al Raval o fora muralles. La creació de l'Eixample, com en altres ciutats d'Europa, va produir un procés de substitució dels habitants del nucli antic que pertanyien a la classe benestant per immigrants que ocupaven habitatges subdividits, amb una manca evident dels serveis indispensables, que amb el pas del temps es van deteriorar força. Moltes cases nobles van ser dividides perquè hi visqués la gent obrera, amb un empobriment notable de les condicions de vida. El carrer de la Princesa es va obrir l'any 1835 (anava de la Plaça Nova al carrer del Comerç) en un intent va per oxigenar la zona. Els actuals barris de Sant Pere i Santa Caterina van quedar definitivament separats, de manera transversal, del barri de la Ribera, amb realitats molt diferenciades a nord i sud d'aquest carrer.
Durant la setmana tràgica, el juliol de 1909, es van cremar molts edificis religiosos com a forma de contestació popular i reflex de les males condicions de vida del barri. La situació sanitària deficient va provocar l'any 1914, entre els barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, 310 morts de tifus, el 5% de totes les defuncions de Barcelona.
En la primera dècada del segle XX va haver un esdeveniment cabdal: el pla urbanístic que va donar lloc a la construcció de la Via Laietana: 2.199 habitatges es van enderrocar i 82 carrers van desaparèixer totalment o parcialment amb el cost social que tot això va suposar. La Via Laietana va significar el trossejament de la unitat urbanística del centre històric en dues meitats diferenciades: per una banda el barri Gòtic i per l'altra els barris de Sant Pere, Santa Caterina i La Ribera.
La proximitat de l'estació de França i del port van atraure la majoria de la gent que arribava a Barcelona per la feina que generaven l'Exposició Universal de 1929 i les obres del metro. L'any 1945, el 32,3% dels habitants del barri eren immigrats. La presència de rellogats era abundosa i el barri es va convertir en una de les zones urbanes més denses d'Europa. Les condicions dels habitatges del barri eren les pitjors de Barcelona. El barraquisme vertical i horitzontal era moneda corrent i l'amuntegament de la població no va començar a minvar fins entrats els anys seixanta del segle XX. L'esponjament propugnat des de l'Administració -eix de l'avinguda de Cambó- en els anys vuitanta, amb els plans de reforma interior, han cercat un equilibri en el vell teixit urbà, la dignitat de la rehabilitació dels vells habitatges i de la gent que hi viu.
D'altra banda, la Ribera viu ara una revifalla com a zona d'oci descoberta per artistes independents i experimentals. Locals de nit, els pioners dels quals van ser Zeleste i Màgic, complementats per galeries d'art i antiquaris que s'articulen als voltants del carrer de Montcada, fan de la Ribera un barri abocat a l'especialització de serveis en el lleure.